L'AMOR I LA PARAULA

- Què és l´amor mare?
La dona va mirar a la seva filla amb sorpresa.
- Per què em dius això?
- En Joan m´ha dit que està enamorat
La mare va somriure amb tendresa.

Aquella filla, que ara la mirava amb els seus ulls grans i foscos, havia estat la seva major alegria, la seva esperança i la seva felicitat. La estimava amb un sentiment profund i apassionat.

- I tu que l´has dit?
- Què ja no tenim edat per aquestes coses
La filla va fer un gest de fingida desaprovació amb la cara.
La mare la va mirar de reüll observant com interpretava el seu paper de dona distant i sense sentiments

La mare va recordar el dia del seu naixement, l´angunia i desesperació que va sentir quan el metge li va dir que hi havia problemes. En aquell moment la vida ja no tenia sentit, tot va començar a caure precipitadament, el seu marit no va poder suportar aquella situació i va desaparèixer de les seves vides.

- De veritat no saps què és l´amor?
- Mare això no es pregunta a una dona!
Mare i filla vam riure amb una complicitat que tan sol el posseeix un sentiment que prové de compartir alguna cosa més que l´existència.

La vida amb ella no va ser fàcil, els seus problemes mèdics, la seva lluita contra les muralles físiques i mentals, les seves limitacions... i sobre tot la seva solitud. En les nits d´ hivern, quan el silenci s´estenia per tota la casa i la filla dormia profundament, ella tenia necessitat d´alguna paraula o algun gest de comprensió o d´afecte que la fes sentir una dona, una persona estimada.

- Doncs l´amor és quan un home i una dona s´estimen molt i volen estar junts.
La filla va mirar a la seva mare i es va quedar una mica trist
La mare li va acariciar el cap suaument perquè sabia que alguna cosa li rondava pel cap.
- Per què t´has posat trista..?
- Per que penso que jo mai me podré enamorar
- Per què?
- Perquè no podré estimar a ningú com t´estimo a tu
La mare va sentir com els seus ulls s´omplien de gratitud i les seves mans d´una tendresa que tan sol pot sorgir d´un sentiment pur. Aquestes eren aquelles coses per les quals ella s´havia entregat i havia sacrificat la seva vida.

Els inicis van ser molt durs, tot havia canviat per a ella, les seves necessitats van passar a un segon pla i tot ho va omplir la seva filla i el seu desig de lluitar per la seva felicitat.
Mai es va poder acostumar a les mirades furtives dels altres, a la distància insuperable que les distanciava de tot allò qualificat com “normal” i “acceptable”.

- Un dia t´enamoraràs d´un home- va dir la mare amb enyorança
- Penses que algú pot estimar-me?

La lluita va ser molt dura, primer amb ella mateixa i amb la seva forma d´entendre la vida i després contra un societat injusta on tot allò “diferent” es mirat amb una fredor que cap mare pot suportar.

-Doncs clar que sí, ets la noia més bonica que jo conec
La filla mirava a la seva mare pensant si la seva opinió podria ser lo suficientment objectiva
- Però...
- Sí, la més bonica i no és amor de mare – va repetir

La dona estava orgullosa del seu treball, de la seva lluita per ensenyar a la seva filla que ella era una persona molt especial però no gaire diferent a la gent que les envoltava, no gaire diferent a la veïna que sempre li portava galetes, o al carter quan li contava el acudits tan divertits o a les joves quan anaven al col·legi.

El clàxon va sonar amb força
- Avui anem tard....ja ha arribat l´autobús
- Vinga mare vinga....ja estàs vella

Sí... havien passat molts i molts anys, la seva filla ara tenia trenta anys, però era la seva nena i sempre ho seria, el regal més preciós que hi havia rebut mai i per això donava les gràcies a deu cada dia.

La filla abans de marxar va girar el cap i va dir a la seva mare:
- Saps mare penso que en Joan s´ha enamorat de mi
- I jo també estic enamorada de tu
Va riure. I va sortir corrents, l´autobús que anava al centre per a gent especial l´estava esperant.
La mare la va mirar mentre corria fins l´autobús. La seva filla es feia gran

© BECKETT