dimarts, 2 de juny de 2009

VIOLETES

En Jordi passava ja de la UCI a planta. La caiguda havia estat aparatosa i amb mala bava. Aquell taxi maleït li havia tombat la moto baixant per Balmes i se n’havia sortit, però força malparat. Un munt de costelles trencades, la cama dreta força malmesa i curiosament la mandíbula enlaire, tot i dur el casc reglamentari, ja que va anar a topar amb la vorera de gairell.
Les instal·lacions de la clínica, magnífiques, segons comentava la família: un gran restaurant amb vistes als jardins i a petits estancs, una botiga espectacular, molt adient per comprar la primera muda i els peluixos als recents nascuts, fins i tot caixer automàtic, ampli parking al mateix edifici, no calia seguir més. Ell romania allà, a la seva suite quasi nupcial,però amb quin acompanyament, ves per on, la típica sopa insulsa de caldo d’aigueta i una pota miserable de pollastre bullit. A molt estirar una poma filla de la càmera, o, en el seu cas, un iogurt sense gota de mel, de bracet amb el clàssic sobre allargassat de sucre blanc. Quina trista gastronòmica realitat! Fins quan duraria aquell petit gran suplici? En Jordi ho desconeixia, els metges no li donaven una resposta aclaridora. No li quedava altre remei que remenar per la seva ja àmplia memòria de gourmet, un recurs imprescindible en època d’infermeres de formes arrodonides i de plats minsos. Pensava com en podria gaudir més, si casant plats amb poblacions, si maridant vins amb records musicals. Potser simplement pensant en situacions divertides ocorregudes en un restaurant o fins i tot fent bullir, com en una bullabesa, totes les més incomparables vivències olfactives i gustoses i fer un festival de memòria amb el resultat.
Com més hi pensava, més se li feia la boca aigua.
Ah! Aquell pastís de peix de Sant Feliu de Guíxols, vet aquí d’un restaurant ja desaparegut fa anys, tanmateix com els crancs de riu amb una salsa especial que va gaudir a Argentona. O potser aquelles incomparables múrgoles amb botifarra negra de Puigcerdà. I què me’n dius d’aquell tronc de lluç a la vasca menjat a peu de pòsit en un poblet de pescadors a la vora de Sant Sebastià? I aquelles verdures a la planxa cultivades a l’hort d’aquell lloat xef francès? Impossible oblidar l’explosió en ple paladar del brownie de xocolata calenta amb regust de regalèssia als peus del Port Olímpic de Barcelona. I el tast, en plena tempesta davant les costes d’una feréstega illa irlandesa, de la sopa de peix i marisc més deliciosa del món, seguida del salmó més fresc que mai s’havia topat. Què es podia dir, per altra banda, d’aquella petició a l’extensa bodega d’un restaurant noruec d’una ampolla de vi blanc francès que ratllava el cava, d’un envelliment d’uns vint anys, un reserva especial, compartint la flaire a l’obrir l’ampolla i la posterior tremenda factura –encara li recordaven- amb un grupet reduït d’amics. Curiosament, d’un altre restaurant estranger no podia recordar amb precisió quina era la menja o el nèctar deliciós del qual va gaudir, en canvi, persistia en la seva memòria la música ascendent i inquietant del “Bolero” de Ravel. N’hi havia un altre del qual tampoc ni el menú degustació podia obrir-se pas al seu pensament, la sessió de sexe posterior, explosiva i fascinant, no va deixar lloc a cap detall culinari.
Bé, una mica més reconfortat íntimament parlant, podria enfrontar-se amb la propera bata blanca. Li dirien aviat quan l’operarien de la mandíbula. Això de les barres calia arreglar-ho fos com fos. Tot i així, es deia a ell mateix, amb una palleta entre les dents, segur que trobaria la manera de seguir veient el costat positiu de la cuina i de gaudir-ne amb la plenitud que només aporten els quaranta recent fets.
Llavors va entrar ella. Li va deixar un calmant a la tauleta i va sortir tot seguit. En Jordi va detectar immediatament un subtil perfum a l’aire, duia la dosi justa que no embafava, difícil d’aconseguir en el cas de contenir aquell ingredient. Un perfum poc comú, amb un toc de violeta. Com si d’una sageta solcant l’aire es tractés, així va volar directament la imaginació d’en Jordi, directa al pou dels seus més íntims records d’infantesa, cap a l’obaga d’aquell jardí de la seva àvia curull d’aquelles petites i delicades flors liloses o bé inclús blanques -les més preuades-. Que poc s’imaginava aquella noia que el que li havia calmat al Jordi era l’ànima. Ell només recordava haver experimentat una sensació talment meravellosa al tastar una gelatina amb color i perfum de violeta, maridada amb un formatge tendre, en un àpat tranquil mantingut amb un bon amic feia pocs mesos. Li havien fet una proposta de postres de cinc formatges, però la sorpresa va ser el maridatge corresponent. Des del codonyat a la maduixa natural, passant per un mini pastís, o un vas petit de licor amb pinyons. Però l’encert va ser descobrir després d’una renúncia inicial -mai no havia estat un amant de les gelatines-, que aquella era celestial. Els mini daus transparents i translúcids brillaven com diamants amb la claror tènue que entrava per la finestra del restaurant. El plat era fosc i no ajudava, però si se’ls mirava amb atenció un cop contrastats amb les estovalles blanques, veia que tenien un to lila pàl·lid i només al apropar-los a la seva boca es desfeien suaument i llavors en podia apreciar el perfum delicadíssim que esclatava a dins del paladar, talment com si olorés una flor natural en ple mes de febrer.
Es va adonar que li calia amb urgència saber el nom i el telèfon d’aquella infermera, la seva particular guaridora. Ja es veia un cop més baixant amb moto pel carrer Balmes, això sí, amb ella al darrera i tots dos amb un ampli somriure als llavis.

© ELENA

dissabte, 4 d’abril de 2009

BOMBOLLES

Ja era primavera, tot i que ningú ho diria. Havien decidit fer una excursió cap a la costa. El dia no acompanyava però tampoc era qüestió de quedar-se a casa a mirar com queia la pluja, si és que al final, en queia... Tant se valia! Per la Matilde era molt important que hagués vingut la Neus... Era la seva convidada d’honor i calia dissenyar un programa de lleure per dies de pluja. Sí, sempre tenien por de què els caigués la casa a sobre, jajajja!

La primera activitat era fonamental: xocolata desfeta amb torrades. Sí, per començar bé el dia. L’aire fresc que es filtrava per la finestra de la cuina es barrejava amb el perfum càlid de la xocolata calenta. La llar no rebufava i les torrades s’anaven fent al caliu de la brasa. Era tan agradable aquella olor de pa torrat que s’escampava per tota la sala! Les tasses i els plats s’esperaven i feien companyia a les culleretes. La cafetera fumejant era damunt dels estalvis socarrats, incòmode i en equilibri sobre els vímets gastats.

Un cop van escurar el pot de la xocolata, i es van cruspir les torrades, tocava la feina que no agradava a cap de les dues, rentar els plats. Era un mal necessari. Els costava molt aixecar-se de la cadira i fer ‘el pensament’, venia molt més de gust fullejar el suplement del diari o fer un cop d’ull a la gent que passava pel carrer moll.

La Matilde es va posar un davantal blanc, impecable. Es veien els camins que havia dibuixat la planxa. Va engegar l’aixeta i hi va tirar un raig de sabó, per a que fés escuma amb l’aigua calenta. La Neus hi va afegir un rajolí de llexiu, era la sea mania.

Quan el lleixiu es va barrejar amb el sabó, una bombolla va començar a créixer de forma sobtada. S’hi veia l’arc de Sant Martí reflectit a les irisacions. La bombolla creixia més i més i semblava que tenia ganes d’encerclar-les. Les dues dones es van quedar mirant el sabó i somrient, a la bombolla. Allò encara creixia més, semblava no tenir aturador...Tot d’una, la Matilde va agafar la mà de la Neus.

-Anem!
-Anem? On?
-Havíem d’anar d’excursió, no?

Un cop dins de la bombolla les dones es van posar a riure, divertides. La bombolla es va fer petita juntament amb elles i se’n va anar volant per la finestra de la cuina.

Volaven. L’aire s’emportava la bombolla i elles gaudien dins d’una gàbia tova i transparent. Palpaven les parets elàstiques i miraven a l’exterior. No havien vist mai el carrer Major des de l’altura.

-Cap on anirem?
-No crec que la destinació sigui important... Val més gaudir del viatge!

La bombolla continuava el trajecte. Elles s’havien assegut i jugaven a reconèixer carrers, en un primer moment, i al cap de poc, a mirar-se els pobles de les rodalies des de l’altura, Mollet, Palau, Caldes, Sant Feliu...

Segurament per la proximitat de les muntanyes, ara ja no plovia i l’aire havia canviat. S’havia tornat joganer i més fresc, veien passar la gent més abrigada. La temperatura dins de la gàbia elàstica era molt agradable i l’aire s’emportava la bombolla amb rapidesa i semblava que tenia ganes d’anar cap als cingles de Bertí.

T’esperaves una excursió així?- va fer la Matilde
No, no hi comptava pas- va dir la Neus, rient.

La bombolla s’envolava una altra vegada, ara no veien els camins, ni les persones. Eren molt enlaire. Allà, lluny, lluny es dibuixava un torre. La bombolla s’hi acostava. Era un casalot. L’aire s’encalmava. L’aire estava quiet. El viatge s’havia acabat.

Van deixar la bombolla i van trencar per un caminet. Hi havia unes pedres grosses, molt grosses, que semblaven corcades. Herbes que creixien a les esquerdes que l’aigua havia cisellat. Era un paisatge bonic. Un rierol passava arran de la paret de pedra, i de tant en tant veien com el mateix rierol desapareixia i sortia un tros més enllà, saltant pel damunt d’una columna.

S’entretenien seguint el camí i mirant de trobar algun espàrrec. Se sentia l’olor del romaní, i també hi havia carolines florides i molts brotets verds petits guspirejant les branques grises i botorudes dels arbres gruixuts. Un rètol, zona de picnic. Encara el regust de la xocolata a la boca... Una família. Nens que criden. Havien acabat de dinar. Tenien apilats els plats de plàstic al costat del rierol. Discutien sobre qui havia de fregar-los.

-Teniu sabó? Heu portat llexiu?- va preguntar la Neus- No us amoineu, en un dia tan especial, ja els fregaré jo els plats...- i es va posar a riure com una ximpleta. Els nens li van passar encantats el detergent...

© ATENEA

dimarts, 10 de març de 2009

¿QUÉ PUEDO SER DE MAYOR?

- Papá, ¿qué puedo ser de mayor sin tener que ir a la universidad?
Acabo de recibir una bomba emocional y me ha estallado en el pecho. Me siento como si el universo se hubiera detenido de repente y al frenar me hubiera estrellado contra un muro de cemento a toda velocidad. Me detengo un momento antes de contestar. Quisiera decirle algo que le ayude, que le motive. Algo así como: “Serás lo que tú quieras”. Pero no es tan sencillo. Aunque es cierto. Será lo que él quiera, pero puede que tenga que renunciar a sus expectativas en alguna ocasión. En el fondo solo teme no estar a la altura de las expectativas de los profesores. Lleva tanto tiempo sufriendo la incomprensión de sus profesores… Claro, también tiene que hacer frente a la exigencia de su padre. Y a la propia.
En esta carrera de fondo que iniciamos juntos (ojalá la hubiéramos iniciado antes), las exigencias personales son solo algunos de los muchos obstáculos que encontraremos. Porque míos serán sus éxitos y fracasos y mías serán sus lágrimas y decepciones.
La tarde se había presentado con negros nubarrones y cargando el ambiente de iones negativos que sobrevuelan mi cabeza.

Estoy nervioso. Una vez más llego tarde al Centro Psicopedagógico para las sesiones semanales con mi hijo. Y para colmo se ha fundido la lámpara izquierda del coche y no se ve bien la carretera. Temo que una patrulla de los Mossos me detenga por no cambiar la lámpara pero lo cierto es que no sé cambiar la bombilla ni tengo de repuesto. Lo he intentado pero no soy capaz de meter mi mano en el hueco del capó para sacar la bombilla, así que, y a pesar de la poca visibilidad, tengo que apresurarme.
Cuando aparco en la puerta de casa mi mujer llega en su coche con mi hijo.
- No pares el motor, que me llevo tu coche
- Estoy agotada. Tu hijo me tiene loca. Parece que le den cuerda.
Pienso que exagera. Como siempre. O puede que esté nerviosa por algo que no me quiere contar o no quiere reconocer y le echa la culpa al niño. Salgo a la carrera. El motor me proporciona buenas sensaciones. De fuera entra un olor a caucho quemado. Es el coche que me precede, que debe haber forzado el embrague. La noche nos envuelve como la boca del lobo. De fondo la retahíla de mi hijo empieza a penetrar en mi mente poco a poco, sin posibilidad de huir.
- Papá, ¿cuántos años tiene el coche?.
- Unos ocho años, hijo.
- ¿No quieres cambiarlo? Si tuvieras mucho dinero ¿te lo cambiarías?
- Claro.
- ¿Los coches eléctricos tienen muchos voltios? ¿Sería suficiente para matar a un pollo? ¿Tú crees que si le dan un corrientazo a un pollo con un millón de voltios quedaría fritito? Eh, papá.
Yo sí que estoy frito. No me da respiro. ¿Qué dice la radio? Vaya no he podido oír bien la noticia. Le diría que se callara un rato, me siento invadido hasta en los pensamientos, como si una onda destructiva pasara poco a poco por encima de mi mente arrasándolo todo, llevándose consigo hasta los sonidos que me llegan desde el exterior.
- La tía “Poli” ya lo tiene muy mal para casarse. Y para tener hijos ya es imposible.
La tía “Poli” realmente se llama Luisa. Pobre, a su edad, 61 años, no tiene ninguna posibilidad, pero desisto de defenderla del ataque de la marabunta. Ya llegamos.

Después de la sesión recibimos el diagnóstico. Las nubes se disipan y una luna intensamente plateada ilumina nuestros corazones. En casa y junto a su madre le doy la noticia.
- Hijo, ya tenemos los resultados. Tienes dislexia. Por eso te cuesta tanto concentrarte en clase, recordar las lecciones y leer con fluidez.
Dos ópalos negros nos escrutan. No le dejo sufrir ni un instante más y continúo.
- Estamos muy contentos porque ahora sabemos la ayuda que necesitas para superar tus dificultades. En el test de inteligencia has sacado una puntuación muy alta y si no fuera por la dislexia el resultado hubiera sido mucho mejor.
- ¡Uf, menos mal, no soy tonto!
Un suspiro que surge de sus entrañas, empujado por la ira contenida durante días y días, y alimentado por la frustración acumulada de años, nos aclara sin ningún tipo de dudas que se ha liberado de un gran peso. Su amplia sonrisa rubrica sus palabras y me hace sentir que he derribado los molinos que confundí con gigantes. Aunque sé que la lucha en su defensa no se ha acabado, percibo que ahora el viento sopla de cara. Infla con fuerza e ilusión mis velas y me lleva en volandas.
- Papá, ¿qué puedo ser de mayor sin tener que ir a la universidad?
Con la mayor naturalidad posible, como cuando aspiras el olor tierra mojada después de una tormenta y no pides permiso a nadie, le ofrezco la mirada más convincente que poseo.
- Puedes ser muchas cosas; serás lo que tú quieras, pero tendrás que estudiar, aunque no vayas a la universidad.

© MIQUEL

dilluns, 16 de febrer de 2009

DEMASIADO TARDE

Creo que ha llegado la hora de contar lo que sucedió. Un nudo de angustia oprime mi garganta y mi corazón se encoge de dolor al rememorar el pasado.
Todavía no entiendo cómo no nos dimos cuenta de lo que pasaba por la cabeza de Jonathan, nuestro hijo pequeño. Él adoraba a sus hermanos… bueno hermanastros. Yo tenía una hija, Jessica, de mi anterior relación sentimental y mi actual marido también tenía un hijo, David, con su ex esposa. A pesar de haber sido padres ambos, decidimos intentarlo de nuevo. Decíamos que era una buena manera de demostrar al mundo lo que nos queríamos. Ahora pienso que no teníamos que demostrar nada a nadie. Aunque tampoco me arrepiento de haber tenido a Jonathan…. ¡Nos dio tantas alegrías! ¡Y tantos disgustos!
Siempre fue un poco conflictivo. Ya en la guardería solía pegar y morder a los otros niños. Nosotros le quitábamos importancia: “Sólo es un chiquillo, cuando crezca ya no lo hará.” Lo cierto es que creció y dejó de pegar…. pero empezó a encerrarse en sí mismo. Apenas hablaba. Solía pasarse la mayor parte de las horas de colegio llorando y gritando mi nombre. Decían que era un malcriado. Un niño mimado. No, no lo era. Yo le di lo mismo que a mi hija. Aunque sí es cierto que él me exigía mayor atención que la niña. Lo peor eran los fines de semana que sus hermanos tenían que irse con sus padres. Cuando Jessica y David salían por la puerta de nuestro piso, Jonathan también quería irse con ellos. Yo pensaba que les echaba de menos. Que no quería separarse de su lado. Me equivoqué. Pero lo supe demasiado tarde…
Visitamos a varios psicólogos intentando descubrir el por qué del carácter de Jonathan. Todos decían lo mismo: “Es la edad. No quiere separarse de usted que es su madre y de ahí los lloros y las pataletas en el colegio. En cuanto a las rabietas por la marcha de sus hermanos, son debidas a que en su interior surge la angustia de no volver a verlos.” Mentiras. Todo mentiras. ¡Menudos idiotas los psicólogos! El dineral que invertimos en ellos y total ¿para qué? ¡Para nada! Jonathan fue creciendo a la vez que crecían sus problemas de adaptación y sociabilidad. Tenía cambios de humor bruscos. Ahora venía y me besaba y abrazaba y me decía cuánto me quería. A los pocos minutos cogía un vaso o un plato y lo estampaba contra el suelo. Reconozco que llegué a tener miedo. ¡Debí de haberle contado todas estas cosas a mi marido! Pero no lo hice y ahora… ahora es demasiado tarde. Ya no está conmigo…
No, no está conmigo por culpa de Jonathan. Un día Jonathan llegó tarde a casa. Dijo que se había encontrado a unos “colegas” y se habían ido a tomar una “birras”. Menudo lenguaje tenía… Su padre le regañó. Le dijo que el fin de semana estaba castigado. Y que si no cambiaba de actitud y se dedicaba más a los estudios tendría que tomar otras medidas. Tenía 16 años. Jonathan…. Mi Jonathan… mi chiquitín… Comenzaron a discutir y lo que pasó luego apenas lo recuerdo con claridad.
Una pelea. Bofetadas. Objetos volando por la casa. Y luego… Corrieron a la cocina. Los platos se rompían. Los vasos se estrellaban contra el suelo. Yo también corrí hacia la cocina. Quería frenarlos. Parar ese descontrol. Pero no sabía cómo hacerlo. Me abalancé sobre Jonathan. Mi Jonathan… mi chiquitín. Luego… El forcejeo. La lucha. Y el pinchazo. El fuerte pinchazo que sentí en la espalda. Giré la cabeza y lo vi. Vi el cuchillo en la mano ensangrentada de Jonathan. Vi su rostro desencajado. Vi lágrimas en sus ojos. Y entonces sentí dolor. Mucho dolor. Y el mundo dando vueltas a mí alrededor. Y la caída. La caída sobre el frío suelo de la cocina…
Creo que ellos siguieron peleando. Discutiendo. Lo último que quedó grabado en mi mente fue su desplome. Recuerdo haber gritado. Aullado. Pedir auxilio. Pero sin suerte. Creo que incluso me arrastré buscando un teléfono. Y entonces los vi, a Jessica, a David… Habían regresado a casa. Les oí gritar. Jessica chillaba. David… David… Creo que fue David quién llamó a la policía. No recuerdo. Mi mente se nubló por completo y la conciencia me abandonó…
Desperté en el hospital. Pregunté por Jonathan. Por mi marido. Pero nadie me respondía. Hasta que vino el médico y me lo contó. Me contó lo sucedido. Mi marido muerto. Jonathan muerto. Y yo… Yo parapléjica para el resto de mi vida. Aunque… ¿Qué vida me esperaba? Sin mi marido. Sin mi hijo.
Han pasado nueve meses desde que todo ocurrió. Y ahora creo entender qué pasó. Encontré un diario de Jonathan. ¡Qué poco conocía a mi hijo! ¡Ni siquiera sabía que escribía un diario! Hablaba de mí. De su padre. Y de sus hermanos. Y de la suerte que ellos tenían por poseer dos familias. Dos padres. Dos madres. Doble cariño. Doble vivienda. Todo doble…
No entiendo por qué nunca nos contó sus sentimientos. Quizás no se sintió querido. Quizás necesitaba más cariño, más amor. Y nosotros no supimos dárselo. Yo no supe dárselo. Por eso quería otra familia. Otro padre. Otra madre. Aunque eso ahora no importa demasiado. No está conmigo. Ni su padre tampoco. Estoy sola. Condenada a terminar mis días en esta asquerosa silla de ruedas. Sin ellos. Sin su cariño. Y todo por culpa de conocer su pena, su dolor, demasiado tarde…

© DOLORS

dijous, 5 de febrer de 2009

Silenci,

Era tardor, i la tardor a la costa li encantava. De fet ja no hi havia gent, s’havien acabat els sorolls de cotxes amunt i avall, de canalla jugant a pilota a la platja, d’escooters conduits per adolescents, de ràdios a tot gas amb les cançons de moda, de rialles de gent que està de vacances i els crits del venedor ambulant de cocos i garrapinyades.

Va agafar la bici, i va decidir anar a fer un volt. A la urbanització ja no hi havia els que llogaven els apartaments de temporada i només quedava la veïna que s’havia quedat vídua, i, a la casa del costat, el seu fill i la jove. Va inflar les rodes, va posar oli a la cadena i va omplir l’ampolla d’aigua. Quan va obrir la porta del garatge amb la clau, va notar l’olor de resina i pins, la llum era amable i la temperatura només tèbia.

Va posar els peus als pedals i es va deixar anar carrer avall. L’aire li tocava la cara, els cabells voleiaven, i no calia moure les cames. Aquella baixada llarga sempre li permetia pensar fins a on volia arribar. Era prou llarga i descansada per poder deixar-se anar.

Va pedalar fins al poble del costat. Realment, es notava que ja s’havia acabat la temporada. No hi havia cotxes aparcats a la carretera, i trobava ben poca gent. Només algú que tornava de buscar el pa al barri antic. Hi havia la remor de fons del mar, i un soroll de motor que passava lluny, per l’autovia. Al cel, a l’horitzó alguna gavina planava on s’ajunta el blau del cel amb el del mar. La roda de la bicicleta esgarrapava l’asfalt mentre les cames pujaven i baixaven a un ritme assossegat.

S’escapà del poble. Volia fer cap a l’Ermedàs. Va atravessar els carrers plens de blocs d’apartaments buits, l’asfalt era gris, sec. L’obaga. Fins ben bé migdia no hi tocaria el sol i la rosada de la nit es feia palesa. De moment només l’ombra dels apartaments acompanyava la carretera. Els apartaments s’allunyaven, l’asfalt es perdia. Amb l’olor d’algun eucaliptus gegant, el camí es feia de sorra i pedres, amb plataners arrenglerats a banda i banda que deixaven anar les seves fulles tornasol, més lluny, es veien els arbres que no perdien la fulla.

Els tacos de la roda començaven a lliscar damunt el sotabosc. El pedalar s’havia fet mandrós. Les fulles seques s’esmicolaven. Els pins s’enfilaven buscant la claror, la pinassa cruixia. Cap persona, cap ocell, cap esquirol, cap insecte cap fulla caient, només una cadència monòtona i lenta entre els arbres, entre l’olor de pinassa humida amb alguna gla mig partida. Un cotxe vell i atrotinat, abandonat, en mig del silenci, en mig de la tardor, en mig d’un bosquet d’un poble de costa qualsevol.
© ATENEA

dimarts, 3 de febrer de 2009

Setze mosques



Per fi m'havien donat la clau, i contra tot pronòstic abans del desembre. Només era 31 de juliol i ja tenia la clau! Vaig entrar i la meva vivenda nova m'esperava en silenci. Vaig obrir portes i finestres perquè hi entrés la llum de fora. Que bé!
Havia quedat com jo volia, com l'havia imaginada. Estava contenta. Les motllures del sostre, el color de les rajoles de terra, el bany, les aixetes... m'hi sentia còmoda. Quan vaig veure el safareig, em va fer riure. Era diminut i al costat hi posaria la rentadora supermegaguaiquesabiaferdetotperprograma, és clar!...

Vaig decidir no recrear-m'hi més i posar fil a l'agulla: operació neteja. Escombrar+aspirar+fregar . El terra, les portes, les rajoles. Música de ràdio de la que no et fa pensar en res i... som-hi. Escombra, enretira, neteja, recol·loca. Baieta, aigua, sabó, drap, mullar ensabonar, esbandir, eixugar...pellissot, líquid, detergent, banyar ,fregar, aclarir, assecar...Baieta, aigua, sabó, drap, inundar, bombolles,aigualejar, que quedi sec...fins a l'infinit. Obrir, tancar, enretirar... Durant una setmana, matí o tarda, i els últims dies amb pauses cada cop mes llargues, calor, suar, aigua. Pauses per reposar o per canviar d'activitat: mentre la màquina de vapor s'escalfa posaré plats a rentar... Ui! aquesta paret l'hauré de repassar encara hi queda pols encastada. Beu una mica d'aigua, t'anirà bé.

Les portes, els relleus de les portes. La pols i qui la va matricular. Parlaré amb la Roser, ella és master en motxo. Realment, no estic segura de si val la pena posar-hi un producte per netejar les portes o aigua sola. Ben eixugat, ben eixugat, és clar! Saps què? Me'n vaig a comprar més mistol perque aquesta ampolla està tararí. Som-hi. Fora pantalons curts, fora samarreta descolorida, vinga, faldilla i samarreta adequada per anar a comprar aquí al costat, fora xancletes, posem sandàlies. Clau, porta, carrer.
He tornat a arribar, tornem-nos a posar adequades: pantalons curts+samarreta descolorida+xancletes. Ara bellugaré el safareig petit, el desmontaré i posaré al patí, així. Eps! se t'ha acudit desenganxar el desaigua, beneita? deixa-ho a terra, desmonta-ho. Va, ho estàs fent molt bé, morena. Au, tornem-hi, les rajoles famoses! ànim, que és una habitació petita. Sento una mena d'olor. Enflairo l'aire del quartet, enflairo l'aire del passadís, enflairo l'aire del rebedor, bé. Ara bé. Haig de tornar a montar el safareig. Carai el safareig! Refum! quina flaire...Veiam, posa-hi el desaigua un altre cop. Merda! no me'n recordo com anava la junta. Aquesta bravada... Prova-ho un altre cop... ho sabia! Ara perd aigua! MERDA! hauré d'anar a buscar teflon? MACAGUNLASANGDUNPEIX! DESMONTA-HO, TORNA-HO A MUNTAR. Tranqui, tia, fés-ho poc a poc. Sento una mena d'olor.Desmonto la canonada del desaigua. Me la miro. Un tub rodó, buit, perfecte. I el sifò? qué és aixó? JODER! Mosques, quantes! quantes? mira, que les compto... una dues,tres, quatre, cinc, sis, set, vui, nou, deu, ,onze, dotze, tretze, ... catorze quinze i setze. Mortes, totes mortes... Molt bé. seré el jutge que farà l'alçament dels cadàvers. M'acosto a la tassa del wàter i les hi aboco amb parsimònia.Tiro la cadena. Requiescant in pace! Monto el desaigua. La mala olor ha desaparegut i ja no perd aigua.

© ATENEA

dissabte, 20 de desembre de 2008

DOLÇA PICAROL

De sobte, em va sortir un entreteniment per un dels dissabtes abans de tots sants. La mare em va dir que anava al cementiri i jo, que encara anava amb sabatilles, em vaig decidir a acompanyar-la. Carai, el cementiri! L’han arreglat moltíssim. Ja no hi ha aquelles parets blanques, amb esquitxades sense pintura. Les parets són molt més altes i les han pintades d’un color més aviat salmó claret, l’han convertit en un edifici modern.

Se m’ha fet estrany entrar-hi. No tinc costum d’anar al cementiri de visita, només hi vaig quan m’haig d’acomiadar d’algú. I per sort, no hi vaig sovint. No tinc mai gaire clar on és el nínxol de l’àvia, però anant amb la mare, segur que hi aniré sense problemes... Efectivament, ja hi som al davant, i curiosament té el mateix número que el de soci de la cooperativa...

L’hem mirat i no hi havia novetats, la foto de la iaia quan feia goig, abans de que s’aprimés per culpa de l’edat i la malaltia, la foto de la iaia somrient i presumida, amb el vestit negre amb floretes i el coll blanc, amb el marc de color plata brillant, comprat a la botiga de les cent pessetes. I les flors que va portar la mare temps enrere. Ens hem mirat i el comentari ha sortit a l’acte: l’amant de la iaia no hi ha passat. Sí, sembla un acudit ximple, però és l’explicació més creativa que hem trobat. Més d’un cop quan la mare ha anat a deixar flors al nínxol ha trobat ramets que ella no havia pas portat. I qui els deu haver portat? No ho sabem pas. Fins i tot vam parlar amb l’alcalde per preguntar-li si tots els nínxols s’obrien amb la mateixa clau, ell va dir que sí. Entesos, doncs deu ser algú que s’equivoca. Per això vam posar una foto de la iaia, perquè veiessin qui hi havia allà i entenguessin que s’equivocaven(?)

Per tots Sants, la mare va tornar a anar al cementiri,i va tornar feta una fúria. Ja està, ja hi ha unes floretes noves. Va interrogar al vigilant del cementiri, i com és habitual, no va obtenir cap tipus de resposta que satisfés la seva curiositat. Va estar enfurismada i capficada fins que va venir la seva neta gran, ella la va distreure. La Núria i jo vam jugar a la dona de les mil serps, mentre el meu cap feia voltes per idear un pla d’atac al misteri del cementiri. Hi aniria de vigilància a diferents hores del dia. Potser seria aclaridor...

De fet, hi vaig anar tres vegades. La primera, al matí, abans d’esmorzar, a peu, i amb ritme. Ningú pel camí, i poca gent al cementiri. Segurament era massa aviat. Cap novetat tampoc al gerro, les floretes taronja de l’amant encara hi eren. Vaig girar cua i vaig anar a veure la Núria. El meu germà viu a prop del nucli urbà i la gana apretava. Quan vaig arribar, la nena em va interrogar. D’on vens, on vas i per què al cementiri. Li vaig explicar en breu, mentre ens cruspiem un entrepà de nocilla, sense cap ganes de que agafés por, i em va demanar si m’hi podia acompanyar un altre dia. Li vaig dir que ja l’avisaria.

Les activitats extraescolars de la canalla d’avui en dia, són cada cop més nombroses. La meva neboda fa anglès, piscina, patinatge i esport. Un dia d’aquests d’agenda complerta, la mare de la Núria em va demanar d’anar-la a buscar a patinatge i de portar-la a casa d’ells. Cap problema, faria de tieta. La nena va estar molt contenta quan em va veure, i vam anar caminant fins a casa d’ella. Quan vam arribar, els seus pares encara no hi eren i ens vam posar a jugar amb la fada que té. Rebo una trucada al mòbil: la mare de la Núria m’avisa que trigarà perquè hi ha col·lapse a l’autopista, i només són a Girona Sud. Ok.

-Tieta, quan has d’anar al cementiri?
-No sé, quan en tingui ganes...
-Anem-hi avui?
-Vinga, va! Que els de casa teva en tenen per estona.
-Agafo la nina, val?
-Entesos, però jo no la penso pas portar...

La nena va agafar la nina vestida de fada i juntes vam començar a inventar paraules màgiques per aconseguir desitjos mentre caminaven carretera enllà.

Vam arribar al cementiri i no hi havia ningú. Clar, era un dia laboral, i la gent sol tenir altra feina...Vaig ensenyar el nínxol a la Núria i ella va començar a jugar amb la nina per la zona. El vigilant, que em coneix de venir a les festes d’aniversari de la Núria amb la seva filla, em va donar conversa, mentre la nena corria per allà: que si la teva mare està amoinada per això de les flors, que si jo no hi veig mai a ningú que vingui, que si són verdes, que si són madures...

-Tieta, tinc set!
-Vine, que engegarem la mànega.

La nena es va acostar a beure i es va mullar tota la cara. Reia tota contenta i amb ganes de ruixar-me a mi, al vigilant i a qualsevol cosa que fos per allí el voltant.

-Vinga, què et sembla si comencem a passar? Au va, abans de que quedis xopa... On has deixat la nina?
- Allà, ara la vaig a buscar...

Havíem fet un bon mullader, el sol anava a la baixa i em semblava que la nena trigava a venir.

-Núria, que vens o què?
-Tieta! Ara hi ha unes altres floretes... i mira, la nina aguanta un paper...

M’hi vaig acostar encuriosida i la nena em va donar el paper: “La fada canvia sovint les flors de les iaies que han sigut molt bones”

-Què hi posa, tieta?
-Que et toca agafar la nina i carregar-la fins a casa teva, au va. Digues adéu.

© ATENEA