UN DIA ESPECIAL

Quan han aparegut a la porta, l’Enric ja fa estona que els està esperant. Avui el dia, fa olor de roses acabades de tallar i senten l’escalfor del sol a la cara.
A ella li tremola una mica la veu, ha estat nerviosa tot el matí i no ha esmorzat gens.
Després dels petons, l’Enric encén la càmera de vídeo i pugen al cotxe, primer ell, després ella. Un cop dins el cotxe continua la gravació. Mentre l’Enric condueix pels carrers del poble els pregunta si noten pessigolles a l’estómac, el cuquet els diu.
En Jan està tranquil perquè ella és al seu costat. Potser sí que té un pessigolleig a l’estómac, però és per la incertesa dels esdeveniments. Té un pèl de calor i es sent encartronat en aquest vestit nou.
Ella no para de posar-se bé el vestit perquè no se li arrugui. El pensament el té lluny. Potser pensa en quantes vegades ha dibuixat aquest dia. En com l’ha somiat. El mira de reüll. Creu que és el seu príncep, el seu salvador. Sí, ella sí que està nerviosa. Vol que tot surti bé. Que la seva mare la vegi guapíssima, que el seu pare n’estigui orgullós. Que la seva germana sigui tan feliç com ella.
Ara, mira el braçalet que duu. Li ha deixat la seva amiga. És com una germana i avui serà allà, amb ella. Es miraran en l’últim moment. S’aclucaran l’ull i després dirà el sí.
Ja han sortit del poble i l’Enric encara fa broma amb la càmera de vídeo. Són a punt d’arribar. L’Enric els informa que queden un parell de revolts i ja hi són. Para la càmera.
En Jan i l’Elsa s’agafen fort les mans. Fa molta olor de roses acabades de tallar. Ja han arribat. Primer baixa l’Enric, obre la porta a l’Elsa, i desprès baixa en Jan.
Tot és cridòria. Tos saluden els nuvis.
-Felicitats, felicitats!
En Jan està una mica desconcertat, no reconeix les veus de tothom, no sap si ha de saludar-los o donar-los la mà. Un altre cop es troba encartronat, la corbata l’ofega. La mare el treu del rebombori i se l'endu.
El sol ja no crema tant quan comença a sonar la música.
L’Elsa ja lluu del braç del seu pare. Mira tothom, però no veu ningú. Sent la musica mentre camina per aquella catifa vermella. El pare la lliurarà al nuvi que l’espera al final de la catifa.
Ja són davant l’alcalde. La gent calla i l’alcalde parla. Fa broma recordant un dia que va entregar un primer premi de fotografia a l’Elsa quan era adolescent. És un home enginyós i la cerimònia és molt entretinguda. Ara crida a l’Enric i a la seva dona, la Marta, la mestressa del braçalet que duu la núvia. Ells seran els testimonis d’aquest dia tant especial.

La Marta ara mira l’Enric, ara mira la núvia, se li escapen dues llàgrimes. Fa dies que està una mica tova. No sap que des de fa tres setmanes porta dins seu, el fill de l’Enric. L’Enric també la mira, després mira els nuvis, li agradaria ser en aquelles cadires amb la Marta, però encara no li ha demanat. En el fons pensa que un paper no pot canviar el seu amor per la Marta. La núvia mira el nuvi, les mans, amb aquells anells tant nous. No ha vist les llàgrimes de la Marta, sinó a ella també se li haguessin caigut galtes avall. En Jan mira amb uns altres ulls.
L’alcalde els lliura el paper que han de signar. Ara signa la Marta, després l’Enric, els nuvis. Ja són marit i muller.
La Marta ha estat la primera que ha besat el nuvi per felicitar-lo. En Jan que quan la veu, sempre pensa en la canyella avui la nota distinta. Després l’Enric el seu millor amic.
Els nuvis s’aixequen, torna a fer olor de roses acabades de tallar. Però ara no és el ram de núvia, ara són els pètals que els amics llancen damunt dels nuvis.
Tot són petons i felicitacions.
En Jan es molt feliç, abraça un altre cop la núvia i li fa un altre petó. Se sent l’home més feliç del món. Sols, que si algú li demanés un desig. Demanaria ni que fos per un instant, veure la seva dona vestida de núvia.
© MARIA