LA VIDA ES COMO UN TANGO

“La vida es como un tango. Recién empezás a saberla manejar, ya tenés que virar a la izquierda”

Si no vaig quedar bocabadada era perquè ja ho estava. Qui així em parlava era el meu dentista, que en aquell precís moment estava prenent mides de la meva boca per no sé quin tractament de blanquejar que em volia proposar.

Fins aquell moment, el meu dentista havia sigut una persona correcte. Fins i tot massa, diria jo. Un tipus neutre, de poques paraules i molta precissió. De fet… perquè parlar si la gent, quant s’asseia en aquella cadira només podia respondre amb tot un ventall de Aaah, Ajaaa, Humm, Jeee, i altres expressions d’aquest tipus que no conviden precisament al diàleg.

En fi. Ja feia uns mesos que hi anava. Des que aquell queixal va començar a molestar-me, i el que em van diagnosticar com “ una petita càries sense importància “, es va anar allargant, la càries es va convertir en endodòncia, una corona, arreglar les dents del voltant i ara, això de blanquejar…. Jo em deixava fer. M’hi trobava bé allà. Quan hi vaig començar a anar, portava sempre un llibre i llegia, aïllant-me de tot i de tots. Però poc a poc, en Joan, el noi de recepció, em va anar donant conversa. Ara ja no el portava, el llibre. Ara esperava les visites per anar sabent coses de la vida d’en Joan.

Llavors jo passava una d’aquelles etapes d’indiferència, en les que tot t’és ben igual, quan res no et fa il·lusió. Em sentia poc motivada, de la feina a casa i de casa a la feina. Els amics, cadascun amb la seva parella, quasi tots casats, amb fills…ja res en comú.

En Joan, en canvi, s’ho muntava bé. Tenia una colla d’amics, i sortien sempre als caps de setmana. És clar que també eren més joves i tenien més ganes de gresca.”Vols venir amb mi aquest dissabte?”. Em va engegar quan jo estava a punt d’entrar amb el dentista. “Jo? Però si no els conec els teus amics, i a més, són més joves que…No, no, vull dir tu i jo”. Què havia de fer? De fet era molt millor que quedar-me a casa, però en Joan…. Una cosa era saber de la seva vida, i l’altra, formar part d’ella. No m’agradava gens i el risc d’una proposició seva i un rebuig meu era massa evident. Els últims dies havia vist una llum nova en els seus ulls, i les converses eren més llargues, com més entusiastes…Que passaria quan jo el rebutjés?

-Ya podés pasar
-Parlem després, Joan.

En això estava quan en Norberto, el dentista, em deia allò del tango. I encara continuava. ¿Qué hacés luego? Si querés al salir tomamos algo. No tengo ningún otro paciente…¿ Qué me decís? No entenia res. Mesos de solitud, d’indiferència per part de tothom, i de cop…¡ Dos! Bé, vaig pensar. Per dissabte encara queden tres dies. Millor aprofito ara, i després ja en parlarem. Vaig fer que sí amb el cap.

En sortir li vaig dir al Joan que ja el trucaria, i vaig esperar a baix a que sortís en Norberto. ¡ Déu en Norberto ¡ No l’havia vist mai sense aquella bata ample, i el que ara veia, era…en fi! Un cos fibrós i ben fet, de cames llargues i tors musculat, que es marcava ara que s’estava posant l’americana, baixant les escales amb aquell caminar atlètic, com si fos elàstic, i aquells ulls entre verds i grisos, que m’estaven mirant just a mi ¡

Em va agafar per la cintura, i la vida va començar en aquell moment. Res del que havia viscut amb anterioritat tenia importància. Res no existia. Només ell. Em vaig deixar portar. Primer a fer una copa, després a sopar i finalment les confidències entre llençols.

Era d’una família burgesa de Buenos Aires. El seu pare, cirurgià. La seva mare, advocadessa. Ell, com no, havia de seguir una carrera i casar-se amb alguna nena mona de la alta societat bonaerense. Però tot això es va trencar una nit d’estiu, quan amb uns amics van anar a parar a un tuguri de mala mort, on unes parelles ballaven tango d’aquell tan sensual, tan passional, tan desarrelat, tan… Ella estava allí, mirant-lo amb aquells ulls de foc, somrient i provocativa, amb aquell vestit que de tant cenyit semblava una segona pell. “Bailá conmigo” li va dir.

I ell va oblidar família, amics i nòvia, i va ballar i ballar arrossegat per ella, pendent d’ella. Tot el seu món era ella. Allò va durar tres anys. La familia no li parlava, havien esborrat el seu nom del testament i explicaven a tothom que ho volgués saber que era fora d’Argentina, fent un doctorat. I fora d’Argentina se'n va haver d’anar quan ella el va deixar per un noi jovenet, company seu d’institut que anava cinc cursos per darrera d’ell.

Va saber que tot s’havia acabat quan ella li va dir allò de “la vida es como un tango…” Profundament ferit va venir a Barcelona, va estudiar, va muntar un consultori. Semblava que es refeia. Ell deia que es va fer dentista per veure la por reflectida als ulls dels seus pacients, que ho necessitava per sentir-se fort, ja que en realitat es sentia tan buit, tan covard. Deia que en mi no la veia la por, i això va fer despertar quelcom adormit.

No vaig sortir mai amb en Joan. Vaig aprendre a ballar tango amb en Norberto. La nostra era una relació tormentosa, turbulenta, apassionada. De tant en tant creiem que havíem tocat fons. Entre llàgrimes decidíem que tot s’havia acabat, i llavors, un tango ho tornava tot a lloc. Anavem a locals de mala mort, ell ballava amb altres dones. Les abraçava amb força. Jo em deixava grapejar per altres homes. Fèiem despertar la gelosia, forçàvem la baralla. Llavors ballàvem amb una força salvatge. Ens deixàvem l’ànima en cada cançó.

Fins que un dia, en un racó d’aquella sala, enmig de la foscor, vaig veure uns ulls brillants com estels i negres com la nit. Un somriure provocatiu i maliciós, i un vestit cenyit com una segona pell. En Norberto estava com hipnotitzat. Mai no li havia vist aquella expressió. Ella se li va acostar poc a poc, molt lentament. Ell contemplava el seu cos, el seu caminar felí, els seus ulls… Ella li va dir tan sols “Bailá conmigo”. No va caldre res més. Ell em va buscar amb la mirada. No vaig sentir les paraules, però vaig llegir els seus llavis. “ La vida es como un tango…”
© Núria