L'HOME QUE EXPLICAVA HISTÒRIES

Podrien haver estat una parella, però no ho eren.
Ell era un home que explicava històries, relats, contes. Ella, s’estirava al seu costat, posava el cap entre les seves cames i es deixava anar. Escoltava aquelles històries que de vegades eren alegres i tendres, de vegades tristes i melancòliques.
El temps dels encontres passaven de la passió i la pressa a la tranquil·litat, la calma del relat ben contat, al silenci de l’habitació i el so de la veu pausada explicant la nova història.
No feien plans, no pensaven en el futur. Ells no creaven cap història, sols la vivien. Vivien el present.
No els agradava passejar pels carrers cèntrics de la ciutat ni anar als restaurants de moda. Els agradava petonejar-se pels carrerons foscos, la nocturnitat, els restaurants dels afores de la ciutat. Sempre aquell aire clandestí.

Més endavant sols quedaven en un petit pis dels afores.
Ella sempre arribava primer. Posava la calefacció, una mica de jazz, preparava uns martinis. Després arribava ell amb aquell posat de professor distret. Es treia la bufanda, l’abric, deixava aquells guants tant gruixuts damunt la taula.
Després tot era precipitat, tot era destorb, les ulleres, la corbata, les mitges, fins i tot les paraules.
Més tard arribaria la calma, la set, la gana, les paraules. S’abraçarien en un racó del mateix sofà on abans tot era passió i començaria el conte. Ella en silenci, sols la veu de ell ompliria l’estança, la faria acollidora.
Un cop acabat el relat, ell recollia els guants de sobre la taula i marxava amb el mateix posat distret que havia arribat. Un cop tancada la porta, però, sentia el pes de l’angoixa que l’omplia des de feia mesos.

Ell sabia perfectament perquè la Júlia sortia cada corrents de la feina per agafar el metro i arribar al pis on es trobaven a la mateixa hora de sempre. I aquest motiu no era pas ell, ni els seus petons amb aquell gust de martini, ni per la seva manera de desfer-li la cua on duia agafats els cabells, ni per la seva manera d’abraçar-la mentre li treia la roba a corre cuita, ni per la seva manera de fer-li l’amor. Sabia perfectament que si li mirava els ulls en l’instant més íntim, ella no hi era. La Júlia sempre era a un altre lloc. Els seus ulls la delataven.

Sí, ell ho sabia molt bé. La Júlia sols venia pels relats, venia sempre a per més. Tenia gana de noves històries, històries per fugir de la seva història. Venia perquè volia oblidar.
Ell ho sabia perfectament i per això relatava les seves històries lentament, s’entretenia en els detalls i allargava la historia inventada tant com podia. Així podria perdre el temps acaronant-li els cabells, la boca, els pits.
Li hagués agradat trencar les regles, poder-la portar al llit i fer-li l’amor en calma, dir-li que li agradaven els seus cabells, els seus ulls, la seva boca, que feia temps que l’estimava, però sabia molt bé que no les podia trencar.

Ella en canvi sols vivia per veure l’ agulla del rellotge arribar a les sis. Plegar a corre cuita per no perdre el metro i trobar-se amb ell. Sentir la seva veu. El nou conte. Sí, moltes vegades somiava desperta amb la seva veu. Distreia el pensament recordant alguna de les seves històries.
Després quan arribaria a casa tot seria diferent. Trobaria el marit banyant la nena amb el sopar a mig fer. Soparien plegats davant el televisor. Potser ell li preguntaria per la feina, sap que des de fa uns mesos va molt atrafegada i plega més tard. Després aniran a dormir, un a cada llit. Fa mesos que ja no dormen junts. Viuen un matrimoni que ja dura massa
Tot va canviar després de perdre la filla gran. Durant la malaltia es van anar distanciant i tot va acabar quan van enterrar el seu amor junt amb la nena.

Avui però, és aquell dia que tem en Carles i que la Júlia no espera. No és un dia diferent dels altres. No fa ni més fred ni més calor. Tampoc no hi ha més colors que els que ja coneixen. Avui, però, en Carles no té cap història per explicar.
© MARIA