Silenci, 
Era tardor, i la tardor a la costa li encantava. De fet ja no hi havia gent, s’havien acabat els sorolls de cotxes amunt i avall, de canalla jugant a pilota a la platja, d’escooters conduits per adolescents, de ràdios a tot gas amb les cançons de moda, de rialles de gent que està de vacances i els crits del venedor ambulant de cocos i garrapinyades.
Va agafar la bici, i va decidir anar a fer un volt. A la urbanització ja no hi havia els que llogaven els apartaments de temporada i només quedava la veïna que s’havia quedat vídua, i, a la casa del costat, el seu fill i la jove. Va inflar les rodes, va posar oli a la cadena i va omplir l’ampolla d’aigua. Quan va obrir la porta del garatge amb la clau, va notar l’olor de resina i pins, la llum era amable i la temperatura només tèbia.
Va posar els peus als pedals i es va deixar anar carrer avall. L’aire li tocava la cara, els cabells voleiaven, i no calia moure les cames. Aquella baixada llarga sempre li permetia pensar fins a on volia arribar. Era prou llarga i descansada per poder deixar-se anar.
Va pedalar fins al poble del costat. Realment, es notava que ja s’havia acabat la temporada. No hi havia cotxes aparcats a la carretera, i trobava ben poca gent. Només algú que tornava de buscar el pa al barri antic. Hi havia la remor de fons del mar, i un soroll de motor que passava lluny, per l’autovia. Al cel, a l’horitzó alguna gavina planava on s’ajunta el blau del cel amb el del mar. La roda de la bicicleta esgarrapava l’asfalt mentre les cames pujaven i baixaven a un ritme assossegat.
S’escapà del poble. Volia fer cap a l’Ermedàs. Va atravessar els carrers plens de blocs d’apartaments buits, l’asfalt era gris, sec. L’obaga. Fins ben bé migdia no hi tocaria el sol i la rosada de la nit es feia palesa. De moment només l’ombra dels apartaments acompanyava la carretera. Els apartaments s’allunyaven, l’asfalt es perdia. Amb l’olor d’algun eucaliptus gegant, el camí es feia de sorra i pedres, amb plataners arrenglerats a banda i banda que deixaven anar les seves fulles tornasol, més lluny, es veien els arbres que no perdien la fulla.
Els tacos de la roda començaven a lliscar damunt el sotabosc. El pedalar s’havia fet mandrós. Les fulles seques s’esmicolaven. Els pins s’enfilaven buscant la claror, la pinassa cruixia. Cap persona, cap ocell, cap esquirol, cap insecte cap fulla caient, només una cadència monòtona i lenta entre els arbres, entre l’olor de pinassa humida amb alguna gla mig partida. Un cotxe vell i atrotinat, abandonat, en mig del silenci, en mig de la tardor, en mig d’un bosquet d’un poble de costa qualsevol.
Era tardor, i la tardor a la costa li encantava. De fet ja no hi havia gent, s’havien acabat els sorolls de cotxes amunt i avall, de canalla jugant a pilota a la platja, d’escooters conduits per adolescents, de ràdios a tot gas amb les cançons de moda, de rialles de gent que està de vacances i els crits del venedor ambulant de cocos i garrapinyades.
Va agafar la bici, i va decidir anar a fer un volt. A la urbanització ja no hi havia els que llogaven els apartaments de temporada i només quedava la veïna que s’havia quedat vídua, i, a la casa del costat, el seu fill i la jove. Va inflar les rodes, va posar oli a la cadena i va omplir l’ampolla d’aigua. Quan va obrir la porta del garatge amb la clau, va notar l’olor de resina i pins, la llum era amable i la temperatura només tèbia.
Va posar els peus als pedals i es va deixar anar carrer avall. L’aire li tocava la cara, els cabells voleiaven, i no calia moure les cames. Aquella baixada llarga sempre li permetia pensar fins a on volia arribar. Era prou llarga i descansada per poder deixar-se anar.
Va pedalar fins al poble del costat. Realment, es notava que ja s’havia acabat la temporada. No hi havia cotxes aparcats a la carretera, i trobava ben poca gent. Només algú que tornava de buscar el pa al barri antic. Hi havia la remor de fons del mar, i un soroll de motor que passava lluny, per l’autovia. Al cel, a l’horitzó alguna gavina planava on s’ajunta el blau del cel amb el del mar. La roda de la bicicleta esgarrapava l’asfalt mentre les cames pujaven i baixaven a un ritme assossegat.
S’escapà del poble. Volia fer cap a l’Ermedàs. Va atravessar els carrers plens de blocs d’apartaments buits, l’asfalt era gris, sec. L’obaga. Fins ben bé migdia no hi tocaria el sol i la rosada de la nit es feia palesa. De moment només l’ombra dels apartaments acompanyava la carretera. Els apartaments s’allunyaven, l’asfalt es perdia. Amb l’olor d’algun eucaliptus gegant, el camí es feia de sorra i pedres, amb plataners arrenglerats a banda i banda que deixaven anar les seves fulles tornasol, més lluny, es veien els arbres que no perdien la fulla.
Els tacos de la roda començaven a lliscar damunt el sotabosc. El pedalar s’havia fet mandrós. Les fulles seques s’esmicolaven. Els pins s’enfilaven buscant la claror, la pinassa cruixia. Cap persona, cap ocell, cap esquirol, cap insecte cap fulla caient, només una cadència monòtona i lenta entre els arbres, entre l’olor de pinassa humida amb alguna gla mig partida. Un cotxe vell i atrotinat, abandonat, en mig del silenci, en mig de la tardor, en mig d’un bosquet d’un poble de costa qualsevol.
© ATENEA
2 comentaris:
M´agradat molt aquest relat, sobretot les descripcions que fas.
Felicitats
M'encanta!!
No et sabria dir perquè però em relaxa llegir-lo.
Publica un comentari a l'entrada