VIOLETES

En Jordi passava ja de la UCI a planta. La caiguda havia estat aparatosa i amb mala bava. Aquell taxi maleït li havia tombat la moto baixant per Balmes i se n’havia sortit, però força malparat. Un munt de costelles trencades, la cama dreta força malmesa i curiosament la mandíbula enlaire, tot i dur el casc reglamentari, ja que va anar a topar amb la vorera de gairell.
Les instal·lacions de la clínica, magnífiques, segons comentava la família: un gran restaurant amb vistes als jardins i a petits estancs, una botiga espectacular, molt adient per comprar la primera muda i els peluixos als recents nascuts, fins i tot caixer automàtic, ampli parking al mateix edifici, no calia seguir més. Ell romania allà, a la seva suite quasi nupcial,però amb quin acompanyament, ves per on, la típica sopa insulsa de caldo d’aigueta i una pota miserable de pollastre bullit. A molt estirar una poma filla de la càmera, o, en el seu cas, un iogurt sense gota de mel, de bracet amb el clàssic sobre allargassat de sucre blanc. Quina trista gastronòmica realitat! Fins quan duraria aquell petit gran suplici? En Jordi ho desconeixia, els metges no li donaven una resposta aclaridora. No li quedava altre remei que remenar per la seva ja àmplia memòria de gourmet, un recurs imprescindible en època d’infermeres de formes arrodonides i de plats minsos. Pensava com en podria gaudir més, si casant plats amb poblacions, si maridant vins amb records musicals. Potser simplement pensant en situacions divertides ocorregudes en un restaurant o fins i tot fent bullir, com en una bullabesa, totes les més incomparables vivències olfactives i gustoses i fer un festival de memòria amb el resultat.
Com més hi pensava, més se li feia la boca aigua.
Ah! Aquell pastís de peix de Sant Feliu de Guíxols, vet aquí d’un restaurant ja desaparegut fa anys, tanmateix com els crancs de riu amb una salsa especial que va gaudir a Argentona. O potser aquelles incomparables múrgoles amb botifarra negra de Puigcerdà. I què me’n dius d’aquell tronc de lluç a la vasca menjat a peu de pòsit en un poblet de pescadors a la vora de Sant Sebastià? I aquelles verdures a la planxa cultivades a l’hort d’aquell lloat xef francès? Impossible oblidar l’explosió en ple paladar del brownie de xocolata calenta amb regust de regalèssia als peus del Port Olímpic de Barcelona. I el tast, en plena tempesta davant les costes d’una feréstega illa irlandesa, de la sopa de peix i marisc més deliciosa del món, seguida del salmó més fresc que mai s’havia topat. Què es podia dir, per altra banda, d’aquella petició a l’extensa bodega d’un restaurant noruec d’una ampolla de vi blanc francès que ratllava el cava, d’un envelliment d’uns vint anys, un reserva especial, compartint la flaire a l’obrir l’ampolla i la posterior tremenda factura –encara li recordaven- amb un grupet reduït d’amics. Curiosament, d’un altre restaurant estranger no podia recordar amb precisió quina era la menja o el nèctar deliciós del qual va gaudir, en canvi, persistia en la seva memòria la música ascendent i inquietant del “Bolero” de Ravel. N’hi havia un altre del qual tampoc ni el menú degustació podia obrir-se pas al seu pensament, la sessió de sexe posterior, explosiva i fascinant, no va deixar lloc a cap detall culinari.
Bé, una mica més reconfortat íntimament parlant, podria enfrontar-se amb la propera bata blanca. Li dirien aviat quan l’operarien de la mandíbula. Això de les barres calia arreglar-ho fos com fos. Tot i així, es deia a ell mateix, amb una palleta entre les dents, segur que trobaria la manera de seguir veient el costat positiu de la cuina i de gaudir-ne amb la plenitud que només aporten els quaranta recent fets.
Llavors va entrar ella. Li va deixar un calmant a la tauleta i va sortir tot seguit. En Jordi va detectar immediatament un subtil perfum a l’aire, duia la dosi justa que no embafava, difícil d’aconseguir en el cas de contenir aquell ingredient. Un perfum poc comú, amb un toc de violeta. Com si d’una sageta solcant l’aire es tractés, així va volar directament la imaginació d’en Jordi, directa al pou dels seus més íntims records d’infantesa, cap a l’obaga d’aquell jardí de la seva àvia curull d’aquelles petites i delicades flors liloses o bé inclús blanques -les més preuades-. Que poc s’imaginava aquella noia que el que li havia calmat al Jordi era l’ànima. Ell només recordava haver experimentat una sensació talment meravellosa al tastar una gelatina amb color i perfum de violeta, maridada amb un formatge tendre, en un àpat tranquil mantingut amb un bon amic feia pocs mesos. Li havien fet una proposta de postres de cinc formatges, però la sorpresa va ser el maridatge corresponent. Des del codonyat a la maduixa natural, passant per un mini pastís, o un vas petit de licor amb pinyons. Però l’encert va ser descobrir després d’una renúncia inicial -mai no havia estat un amant de les gelatines-, que aquella era celestial. Els mini daus transparents i translúcids brillaven com diamants amb la claror tènue que entrava per la finestra del restaurant. El plat era fosc i no ajudava, però si se’ls mirava amb atenció un cop contrastats amb les estovalles blanques, veia que tenien un to lila pàl·lid i només al apropar-los a la seva boca es desfeien suaument i llavors en podia apreciar el perfum delicadíssim que esclatava a dins del paladar, talment com si olorés una flor natural en ple mes de febrer.
Es va adonar que li calia amb urgència saber el nom i el telèfon d’aquella infermera, la seva particular guaridora. Ja es veia un cop més baixant amb moto pel carrer Balmes, això sí, amb ella al darrera i tots dos amb un ampli somriure als llavis.

© ELENA