BOMBOLLES

Ja era primavera, tot i que ningú ho diria. Havien decidit fer una excursió cap a la costa. El dia no acompanyava però tampoc era qüestió de quedar-se a casa a mirar com queia la pluja, si és que al final, en queia... Tant se valia! Per la Matilde era molt important que hagués vingut la Neus... Era la seva convidada d’honor i calia dissenyar un programa de lleure per dies de pluja. Sí, sempre tenien por de què els caigués la casa a sobre, jajajja!

La primera activitat era fonamental: xocolata desfeta amb torrades. Sí, per començar bé el dia. L’aire fresc que es filtrava per la finestra de la cuina es barrejava amb el perfum càlid de la xocolata calenta. La llar no rebufava i les torrades s’anaven fent al caliu de la brasa. Era tan agradable aquella olor de pa torrat que s’escampava per tota la sala! Les tasses i els plats s’esperaven i feien companyia a les culleretes. La cafetera fumejant era damunt dels estalvis socarrats, incòmode i en equilibri sobre els vímets gastats.

Un cop van escurar el pot de la xocolata, i es van cruspir les torrades, tocava la feina que no agradava a cap de les dues, rentar els plats. Era un mal necessari. Els costava molt aixecar-se de la cadira i fer ‘el pensament’, venia molt més de gust fullejar el suplement del diari o fer un cop d’ull a la gent que passava pel carrer moll.

La Matilde es va posar un davantal blanc, impecable. Es veien els camins que havia dibuixat la planxa. Va engegar l’aixeta i hi va tirar un raig de sabó, per a que fés escuma amb l’aigua calenta. La Neus hi va afegir un rajolí de llexiu, era la sea mania.

Quan el lleixiu es va barrejar amb el sabó, una bombolla va començar a créixer de forma sobtada. S’hi veia l’arc de Sant Martí reflectit a les irisacions. La bombolla creixia més i més i semblava que tenia ganes d’encerclar-les. Les dues dones es van quedar mirant el sabó i somrient, a la bombolla. Allò encara creixia més, semblava no tenir aturador...Tot d’una, la Matilde va agafar la mà de la Neus.

-Anem!
-Anem? On?
-Havíem d’anar d’excursió, no?

Un cop dins de la bombolla les dones es van posar a riure, divertides. La bombolla es va fer petita juntament amb elles i se’n va anar volant per la finestra de la cuina.

Volaven. L’aire s’emportava la bombolla i elles gaudien dins d’una gàbia tova i transparent. Palpaven les parets elàstiques i miraven a l’exterior. No havien vist mai el carrer Major des de l’altura.

-Cap on anirem?
-No crec que la destinació sigui important... Val més gaudir del viatge!

La bombolla continuava el trajecte. Elles s’havien assegut i jugaven a reconèixer carrers, en un primer moment, i al cap de poc, a mirar-se els pobles de les rodalies des de l’altura, Mollet, Palau, Caldes, Sant Feliu...

Segurament per la proximitat de les muntanyes, ara ja no plovia i l’aire havia canviat. S’havia tornat joganer i més fresc, veien passar la gent més abrigada. La temperatura dins de la gàbia elàstica era molt agradable i l’aire s’emportava la bombolla amb rapidesa i semblava que tenia ganes d’anar cap als cingles de Bertí.

T’esperaves una excursió així?- va fer la Matilde
No, no hi comptava pas- va dir la Neus, rient.

La bombolla s’envolava una altra vegada, ara no veien els camins, ni les persones. Eren molt enlaire. Allà, lluny, lluny es dibuixava un torre. La bombolla s’hi acostava. Era un casalot. L’aire s’encalmava. L’aire estava quiet. El viatge s’havia acabat.

Van deixar la bombolla i van trencar per un caminet. Hi havia unes pedres grosses, molt grosses, que semblaven corcades. Herbes que creixien a les esquerdes que l’aigua havia cisellat. Era un paisatge bonic. Un rierol passava arran de la paret de pedra, i de tant en tant veien com el mateix rierol desapareixia i sortia un tros més enllà, saltant pel damunt d’una columna.

S’entretenien seguint el camí i mirant de trobar algun espàrrec. Se sentia l’olor del romaní, i també hi havia carolines florides i molts brotets verds petits guspirejant les branques grises i botorudes dels arbres gruixuts. Un rètol, zona de picnic. Encara el regust de la xocolata a la boca... Una família. Nens que criden. Havien acabat de dinar. Tenien apilats els plats de plàstic al costat del rierol. Discutien sobre qui havia de fregar-los.

-Teniu sabó? Heu portat llexiu?- va preguntar la Neus- No us amoineu, en un dia tan especial, ja els fregaré jo els plats...- i es va posar a riure com una ximpleta. Els nens li van passar encantats el detergent...
© ATENEA