dissabte, 20 de desembre del 2008

DOLÇA PICAROL

De sobte, em va sortir un entreteniment per un dels dissabtes abans de tots sants. La mare em va dir que anava al cementiri i jo, que encara anava amb sabatilles, em vaig decidir a acompanyar-la. Carai, el cementiri! L’han arreglat moltíssim. Ja no hi ha aquelles parets blanques, amb esquitxades sense pintura. Les parets són molt més altes i les han pintades d’un color més aviat salmó claret, l’han convertit en un edifici modern.

Se m’ha fet estrany entrar-hi. No tinc costum d’anar al cementiri de visita, només hi vaig quan m’haig d’acomiadar d’algú. I per sort, no hi vaig sovint. No tinc mai gaire clar on és el nínxol de l’àvia, però anant amb la mare, segur que hi aniré sense problemes... Efectivament, ja hi som al davant, i curiosament té el mateix número que el de soci de la cooperativa...

L’hem mirat i no hi havia novetats, la foto de la iaia quan feia goig, abans de que s’aprimés per culpa de l’edat i la malaltia, la foto de la iaia somrient i presumida, amb el vestit negre amb floretes i el coll blanc, amb el marc de color plata brillant, comprat a la botiga de les cent pessetes. I les flors que va portar la mare temps enrere. Ens hem mirat i el comentari ha sortit a l’acte: l’amant de la iaia no hi ha passat. Sí, sembla un acudit ximple, però és l’explicació més creativa que hem trobat. Més d’un cop quan la mare ha anat a deixar flors al nínxol ha trobat ramets que ella no havia pas portat. I qui els deu haver portat? No ho sabem pas. Fins i tot vam parlar amb l’alcalde per preguntar-li si tots els nínxols s’obrien amb la mateixa clau, ell va dir que sí. Entesos, doncs deu ser algú que s’equivoca. Per això vam posar una foto de la iaia, perquè veiessin qui hi havia allà i entenguessin que s’equivocaven(?)

Per tots Sants, la mare va tornar a anar al cementiri,i va tornar feta una fúria. Ja està, ja hi ha unes floretes noves. Va interrogar al vigilant del cementiri, i com és habitual, no va obtenir cap tipus de resposta que satisfés la seva curiositat. Va estar enfurismada i capficada fins que va venir la seva neta gran, ella la va distreure. La Núria i jo vam jugar a la dona de les mil serps, mentre el meu cap feia voltes per idear un pla d’atac al misteri del cementiri. Hi aniria de vigilància a diferents hores del dia. Potser seria aclaridor...

De fet, hi vaig anar tres vegades. La primera, al matí, abans d’esmorzar, a peu, i amb ritme. Ningú pel camí, i poca gent al cementiri. Segurament era massa aviat. Cap novetat tampoc al gerro, les floretes taronja de l’amant encara hi eren. Vaig girar cua i vaig anar a veure la Núria. El meu germà viu a prop del nucli urbà i la gana apretava. Quan vaig arribar, la nena em va interrogar. D’on vens, on vas i per què al cementiri. Li vaig explicar en breu, mentre ens cruspiem un entrepà de nocilla, sense cap ganes de que agafés por, i em va demanar si m’hi podia acompanyar un altre dia. Li vaig dir que ja l’avisaria.

Les activitats extraescolars de la canalla d’avui en dia, són cada cop més nombroses. La meva neboda fa anglès, piscina, patinatge i esport. Un dia d’aquests d’agenda complerta, la mare de la Núria em va demanar d’anar-la a buscar a patinatge i de portar-la a casa d’ells. Cap problema, faria de tieta. La nena va estar molt contenta quan em va veure, i vam anar caminant fins a casa d’ella. Quan vam arribar, els seus pares encara no hi eren i ens vam posar a jugar amb la fada que té. Rebo una trucada al mòbil: la mare de la Núria m’avisa que trigarà perquè hi ha col·lapse a l’autopista, i només són a Girona Sud. Ok.

-Tieta, quan has d’anar al cementiri?
-No sé, quan en tingui ganes...
-Anem-hi avui?
-Vinga, va! Que els de casa teva en tenen per estona.
-Agafo la nina, val?
-Entesos, però jo no la penso pas portar...

La nena va agafar la nina vestida de fada i juntes vam començar a inventar paraules màgiques per aconseguir desitjos mentre caminaven carretera enllà.

Vam arribar al cementiri i no hi havia ningú. Clar, era un dia laboral, i la gent sol tenir altra feina...Vaig ensenyar el nínxol a la Núria i ella va començar a jugar amb la nina per la zona. El vigilant, que em coneix de venir a les festes d’aniversari de la Núria amb la seva filla, em va donar conversa, mentre la nena corria per allà: que si la teva mare està amoinada per això de les flors, que si jo no hi veig mai a ningú que vingui, que si són verdes, que si són madures...

-Tieta, tinc set!
-Vine, que engegarem la mànega.

La nena es va acostar a beure i es va mullar tota la cara. Reia tota contenta i amb ganes de ruixar-me a mi, al vigilant i a qualsevol cosa que fos per allí el voltant.

-Vinga, què et sembla si comencem a passar? Au va, abans de que quedis xopa... On has deixat la nina?
- Allà, ara la vaig a buscar...

Havíem fet un bon mullader, el sol anava a la baixa i em semblava que la nena trigava a venir.

-Núria, que vens o què?
-Tieta! Ara hi ha unes altres floretes... i mira, la nina aguanta un paper...

M’hi vaig acostar encuriosida i la nena em va donar el paper: “La fada canvia sovint les flors de les iaies que han sigut molt bones”

-Què hi posa, tieta?
-Que et toca agafar la nina i carregar-la fins a casa teva, au va. Digues adéu.

© ATENEA

2 comentaris:

mia ha dit...

Jo com ja li vaig dir a la Conxita em va agradar molt!!
Però em deixa amb incognites!!
Conxitaaaaaaaaaaaa continua!!!

mia ha dit...

DEURES DEL TEC
L’Elvira ens va recomanar com a llibre de text: L’arquitectura del conte (de Isidre Grau; 9,50€)
Ens va dir que miréssim l’apartat que fa referència als “personatges” i ho treballéssim. Així com el tema “sensacions” allò de assaborí el dolç, salat, el silenci...
I clar, que escrivíssim... jo encara mi tinc que posar.
Fins el 7...
Totos de negre, no? Jo porto cava!